Home roig, gos pelut i pedra redona

Això era i no era, en un mas de la serra de Penàguila, vivia un pare amb els seus tres fills: Josep, el més major, valent i tossut, com el segon, en Jeroni, i en Tonet, el més menut, que era més xicotet i prim, però fort i treballador, a més d’enginyós i llest.

Tan bon punt aquests van ser més majors, el pare els va reunir per dir-los que ja era que veieren món, però ho farien per ordre cronològic: primer partiria en Josep i quan contara si ha trobat la fortuna o torne amb les butxaques buides, marxarà el segon, i després el tercer. Quan Josep es va disposar a partir, son pare li advertí: “Mai oblides aquest consell: No et fies mai d'home roig, ni de gos pelut ni de pedra redona”, però ell, que era molt gran i confiat, no li va donar molta importància a aquestes paraules.

Va caminar i caminar fins a trobar el riu Frainós, ple a desbordar d’aigua pel desgel de l’Aitana. Com era molt perillós buscà per on poder travessar-lo quan s’adonà de la presència d’un camí de pedres, grans i redones, per on podria trencar el llit del riu. Dit i fet. Sense fer cas a la primera de les advertències del pare, començà a fer peu en la primera pedra, després en la segona i fou en la tercera, ben llisa i humida, on va relliscar i va caure de cap al riu. Quasi s’ofega en aquell torrent però al final va poder enxampar-se a un esbarzer i tocar els dos d’aquest ensurt.

Tot xopat, se’n recordà de les paraules de son pare però, sense donar-li massa importància, continuà la seua marxa. Ja de nit, va distingir una Casa Blanca i allí es trobà davant d’un petit gosset molt pelut. Josep es va riure les paraules de son pare i li va amollar una pedrada a l’animal. Aquest començà a soltar lladrucs i mossegar les cames del fadrí. En escoltar aquest rebombori, l’amo del mas sortí corrent amb un garrot pensant que es tractava d’un malandrí i a dures penes Josep va poder fugir amb bones cames d’aquesta estampa que s’havia originat.

Féu camí fins ben entrat el vespre i, cansat després de tant embolic, decidí fer nit sota la protecció que li oferien quatre pins que trobà prop del camí. Quan es va despertar, s’adonà que es trobava davant d’un altre mas, més gran que l’anterior i com tenia molta gana decidí anar a demanar treball.

Va trucar a la porta i aparegué un home de cabell roig i ulls blaus, però malgrat el que li va dir el pare, li va causar bona impressió. Aquest li va contar la seua història i de bona gana, l’amo li va contestar: “Sí que et puc ajornalar però has de saber les meues condicions: t'hauràs d'alçar quan cante el cuquello; després faràs tot el treball que et mane. Si estàs content, cobraràs cinc duros al mes i, si no ho estàs, et pegaré una pallissa, t'arrancaré dues corretges de pell de l'esquena i marxaràs sense cobrar ni un cèntim. En canvi si fas el que et mane i sóc jo el qui no està content, em pegaràs tu la pallissa, m'arrancaràs les dues corretges i podràs partir després rebre trenta duros”. En Josep va acceptar aquell contracte i se’n va anar a dormir.

Sobre la mitjanit, comença a sentir-se des de la finestra: “Cut-cut!”. Josep pensava que no podia ser, ja que els cuquellos canten ben entrat el matí. Baixà corrent i es trobà a l’home roig. “Vinga, vinga –li va dir– avui has de sembrar tot el blat d’aquest sac”. Josep sabia que allò era molta feina per ell sol però no va dir res en recordar el tracte que havia fet. Va tardar tres dies sencers en acabar el treball,  sense haver menjat amb dures penes i en tornar, encara el bonegà l'amo per haver tardat tant.

Altra vegada, a mitjanit, tornà a cantar el cuquello i va haver d’alçar-se amb poca gana, una altra vegada. En baixar, de bou el vell, el va bonegar per tardar tant i li ordenà la faena de la jornada. Havia de llaurar el bancal d’oliveres i endur-se el gos amb ell: ell berenaria pa i sardina i el gos, cansalada i pa, i sols podria tornar a casa quan el gos abans se’n tornés. Aquest acceptà i una vegada allí, després de treballar tot el matí, al migjorn va donar la cansalada i el pa al gos. Aquest, amb la panxa ben plena es gità a l’ombra d’una olivera fins ben entrada la nit. Darrere el gos, va tornar al mas en Josep, rebentat de treballar, sense haver dormit i mort de gana.

Així van passar moltes jornades fins que un dia, l’amo envià Josep a Benillup a fer uns menesters i allí s’assabentà que en dos anys havia tingut onze criats. En arribar a casa li digué a l’home roig que no estava content i aquest li pegà la pallissa pactada i li arrancà una corretja de pell de cada costat de l’esquena. Després marxà cap a casa sense salut, sense ànims i sense diners pensant la raó que havia tingut sempre son pare.

Després li tocà provar fortuna a Jeroni que pensava que tot el que li havia passat al seu germà no li passaria a ell. Son pare féu el mateix: li donà els mateixos consells i el deixà partir. I mira tu per on tot va passar exactament igual que amb el germà gran i, finalment, va haver de tornar a casa amb la butxaca sense duros i l’esquena sense pell.

Ara era el torn d’en Tonet i, a pesar de les desconfiances del pare, en complir els divuit anys va marxar a la recerca de fortuna, conscient dels consells de son pare.

Com als seus germans, es trobà davant del riu crescut per les tempestes i, recordant els consells del pare, desestimà travessar-lo pel camí de pedres redones i buscà una altra alternativa: a mitja hora de camí s’encontrà un punt de troncs i superà així aquella prova sense sofrir cap dany. Més tard es troba també amb el petit gos pelut i li ficà un bon cantal amb la fona que duia amb ell i cridà a l’amo que aquell era un camí reial i si no el nugués, el mataria d’una altra pedrada. Així superà sense sofrir cap perjudici un altre dels infortunis de la seua gesta fins a trobar el mas de l’home roig.

També demanà feina a l’home del cabell roig i aquest li oferí les mateixes condicions que als anteriors i així arribaren a un acord. Com Tonet no estava cansat, pegà una volta pel mas i les habitacions i en una d’elles trobà a les tres filles de l’amo. Ell era molt recelós i en adonar-se’n s’enfadà molt però va haver de  reprimir el seu rebuig pel pacte que havien fet.

Quan tan sols feia unes tres hores de descans es començà a sentir el cant del cuquello i Tonet, encara que no es va acabar de fiar d’aquest, baixà a rebre les ordres de l’amo. Havia de fer el mateix que els seus germans, sembrar tot un sac de blat al bancal de la carrasca. Però ell, molt sabut, va fer cas: va fer un gran clot al camp, va ficar en ell tot el blat i el va tornar a tapar, en mitja hora ja ho tenia tot fet, s’adormí una bona estona i se’n tornà cap al mas. L’home roig en veure’l, com no s’ho podia creure, va anar a comprovar la tasca i quan s’adonà del que havia fet s’enfadà molt. El treball estava fet (mal, però fet) i en Tonet li preguntà si no estava content l’amo, però aquest, una altra vegada, va haver de reprimir els seus sentiments.

L'endemà, quan va tornar a cantar el cuquello, el jove ja no estava a la seua màrfega, sinó que estava fora, esperant per tractar d'esbrinar qui feia eixe cant. Quan el va tornar a escoltar i va veure una misteriosa ombra, va llançar una pedra en la mateixa direcció amb tanta punteria que li va encertar en eixe estrany contorn i es va sentir un crit. Tant l'home roig com el nostre jove audaç, van anar corrent a veure què havia passat. Era la mare de l'home roig qui estava estesa a terra i, per tant, qui feia aquell cant. L'home roig va tornar a reprimir el seu cabreig pel pacte que havien fet mentre el jove tornava a la seua màrfega.

Els dies passaven i Tonet s’eixia amb la seua fins a tal punt, que l'home roig ja no sabia què fer. Un dia, va manar-lo a llaurar amb la companyona del seu gos amb les mateixes instruccions de no tornar fins que ho fera el petit animal però en Tonet, molt llest ell, es va menjar la cansalada amb el pa i li va donar pa i sardines per a esmorzar al gos i aquest en acabar va tornar corrent cap al mas mort de set per a veure aigua i, amb ell, Tonet. Altra vegada, l’amo va haver de reprimir la seua fúria enfront de la intel·ligència del nostre heroi.

Com que ja no sabia que fer, li va manar a pasturar el seu ramat de porcs, ja que era una feina que no el faria fàstic, ni embolicar-li massa. Passejant amb els porcs, un home es va apropar al jove i li va dir que volia comprar-ne les bestioles. El nostre protagonista li les va vendre però amb la condició de quedar-se amb les orelles i la cua. Així va passar i va vendre el ramat per unes bones monedes. Ara, necessitava una excusa per a justificar l’absència dels porcs, però ell ja ho tenia tot pensat i repensat: va llançar les orelles i cues a un aiguamoll i va anar corrent a la casa. Li digué a l'amo que els porcs havien caigut a un aiguamoll i s'avien enfonsat i que al estirar de les cues i les orelles per a traure'ls aquestes s'arrancaven i la resta del cos s'enfonsava cada vegada més.

Tots dos van anar ràpidament cap a l'aiguamoll i en veure el panorama, l'home roig li demanà al seu criat que tornara a la casa i demanara tres pales a les seues filles per a poder traure els porcs d’aquell merder. Tonet va anar corrent i li va dir a les bessones que el seu pare volia que els fera un bes. Aquestes no s'ho van creure, però en Tonet li va preguntar a l'home roig que vigilava des d'un arbre: “A una o a les tres?- i aquest va respondre - A les tres!”. I així ho va fer, li va fer un bes a cada fadrina. El vell, quan ho va veure ja no va reprimir-se més i va anar corrent a casa a renyir a Tonet. Aquest li va preguntar: “Que no està content amo?” i aquest va respondre: “No, no, i mil vegades no!”.

Com l'home roig havia trencat el tracte, Tonet va ser qui li va pegar la pallissa de la seua vida, li va arrancar les dues corretges de pell de l'esquena i va cobrar 100 duros, tornant  d'aquesta manera a sa casa i impedint que l'home roig fes més mal a una altra persona. I conte contat, ja s’ha acabat.