Qui som

¡Benvinguts i benvingudes al nostre blog! Som un grup d’estudiants i estudiantes de Magisteri de la Universitat de València. La finalitat què busquem aconseguir amb la creació d’aquest blog és difondre els nostres coneixements sobre Formació Literària per a mestres, per a que arribe a tots aquells i aquelles que hi estiguen interessats/des.

Abans de que llegiu el nostre blog, serà millor que ens presentem per a què ens conegueu millor…

Cristina Albero (etiquetada com a Cristina A.)

Era una vesprada qualsevol, ma mare i jo seiem juntes al sofà mentre em menjava un entrepà per a berenar i, com era costum, després d'escoltar les meues peticions, ella portava el meu conte preferit, Aventuras en la granja, i començava a llegir-me'l amb tant d'entusiasme que mai em cansava d'escoltar-la. Aquest és el primer contacte amb la literatura que recorde tenir; bo, aquest i els diumenges al matí quan anava amb el meu pare a la papereria del barri a comprar contes que després li faria llegir-me fins que n'estigués fart.

Pensareu que quan vaig aprendre a llegir vaig deixar descansar als meus pares, però no va ser així. A l'escola ens van recomanar que havíem de llegir una estoneta cada dia per a millorar la nostra lectura i agafar major fluïdesa; així que vaig decidir que el meu moment de lectura diària fóra al llit, just abans d'anar-me'n a dormir, perquè m'ajudava a relaxar-me. La lectura em semblava molt divertida, però el que més m'agradava d'aquell moment era que sempre fos compartit, ja que jo llegia un llibre però necessitava que algú (bé fora el pare, la mare, la tia o l'àvia) estigués al meu costat escoltant els progressos que realitzava.

Uns anys més tard, la meua tia em va transmetre la seua passió per la lectura. Jo gaudia la literatura com un passatemps, llegia perquè m'abellia i em divertia. Hi havia llibres que no podia parar de llegir, sempre estava buscant alguna estona lliure per a endinsar-me entre les seues pàgines i deixar volar la imaginació; em meravellava poder crear els personatges i els paisatges de la història al meu desig. Vaig llegir un munt de llibres, des de la col·lecció de Tina Superbruixa fins a les aventures de Mujercitas, però recorde que els que més m'agradaven eren els d’una col·lecció anomenada Elige tu propia aventura. Aquests llibres et permetien prendre decisions sobre la forma d'actuar dels personatges i modificar així el transcórrer de la història, pel que els podies llegir un fum de vegades i sempre eren diferents.

A mesura que avançava de curs anava tenint més deures i exàmens que em restaven temps lliure, per això aprofitava els estius per a llegir. Vaig arribar a llegir deu llibres durant un estiu, però d'entre tots únicament recorde el títol del Diari d'Anna Frank. Durant aquests anys, també em vaig aficionar molt a l’escriptura. La meua àvia sempre em conta que totes les vesprades, quan acabava de dinar, em seia davant d'una antiga màquina d'escriure que ella tenia a casa i podia passar-me hores allí. M'encantava escriure contes inventats per mi per a poder llegir-los després als meus cosins menuts.

Però aquesta etapa va acabar quan el concepte de lectura va deixar de ser un gaudi per a convertir-se en una obligació. A l’institut, els professors ens manaven com a deures llegir diferents adaptacions d'obres rellevants per a la literatura i ens avaluaven amb un examen escrit per a comprovar si havíem realitzat la tasca. Jo no acabava d'entendre la utilitat que tenia el fet d’imposar-me la lectura d'un llibre que no m'abellia llegir i vaig començar a canviar la percepció que hi tenia de la literatura. Es va convertir en una activitat avorrida, i a l'estiu, que era quan abans aprofitava per a llegir, ara era l'última cosa que m'abellia.

Afortunadament, vaig tenir la sort de coincidir amb un mestre meravellós que va aconseguir canviar aquesta concepció. José Payà, que impartia classes de llengua castellana i literatura, era un d'aquests docents enamorat de la literatura que sabia com transmetre aquesta passió als seus alumnes. Amb ell vaig aprendre a apreciar la importància dels grans clàssics de la literatura, així com, a valorar les seues obres, però l'ensenyament que més li agraïsc és que em fera recuperar l'amor per la lectura.

Durant aquest breu recorregut sobre la meua relació amb la literatura m'ha vingut al cap una obra que m'agradaria destacar, Història d'una mestra de Josefina Aldecoa. Aquest llibre ha sigut molt inspirador per a mi perquè plasma l'essència que, des del meu punt de vista, tot mestre ha de tenir, i llegir-lo em va ajudar a reafirmar-me en la idea de dedicar-me a la docència.

Fer la vista enrere m'ha servit per a adonar-me'n de com han evolucionat els meus gustos literaris. Segueix agradant-me el gènere narratiu, però en compte d'utilitzar la literatura fonamentalment com a entreteniment, aquests últims anys he començat a llegir llibres que tracten temes diversos per a formar-me en aspectes que em susciten interés.

Com a futura mestra m’agradaria ser capaç de transmetre la meua passió per la literatura als meus alumnes, igual que persones importants ho van fer amb mi. Després d’aquestes reflexions i pensant en la docència també, crec imprescindible tenir una visió crítica per a analitzar els valors que transmeten les lectures dirigides als més menuts. Contes tradicionals, rols obsolets, desigualtats instaurades... són característiques, aspectes dels quals ara sóc més sensible i m’adone de la necessitat d’un canvi, d’un altre model d’educar, de llegir, de pensar. M’agradaria acabar aquest escrit amb una reflexió que ens va deixar ja fa uns anys l’escriptora i poeta japonesa Mitsuye Yamada: “Reconéixer la nostra pròpia invisibilitat significa per fi trobar el camí cap a la visibilitat””

Sílvia Andrés (etiquetada com a Sílvia A.)

Hay quienes no pueden imaginar un mundo sin pájaros; hay quienes no pueden imaginar un mundo sin agua; en lo que a mí se refiere, soy incapaz de imaginar un mundo sin libros.

Jorge Luis Borges

Sempre, des de molt xicoteta, he tingut una relació especial amb la literatura. Per a mi, la lectura i els llibres suposaven la millor de les companyies, el més entretingut dels passatemps.

Fins i tot abans de saber llegir, passava hores i hores davant dels llibres. Òbviament, no entenia el que hi havia escrit, però juntament amb ma mare inventava històries a partir de les il·lustracions, imaginant què podrien estar volent dir aquests signes encara incomprensibles per a mi. Ella sempre m'explicava contes i relatava aventures, que van esdevenir una forma molt divertida de passar el temps.

Poc després vaig aprendre a llegir, i la meua mare sempre em recorda com preferia "jugar" amb un llibre, abans de jugar a qualsevol altra cosa. Per a mi, llegir era pura diversió. Podia seure hores davant d'un llibre, llegint-lo sense parar una vegada darrere l’altra.

Amb el temps, podria dir que em sentia com si hagués fet un nou millor amic. Anava sempre amb un llibre sota el braç, llegia en els descansos al pati, mentre caminava pel carrer, al cotxe (encara que em maregés), i fins i tot a classe, amagant el llibre sota la taula quan el professor no mirava. Quan em portava malament, els meus pares em castigaven sense llibres, i per a mi era una tortura.

A la nit, entre setmana, encenia una llanterna i em posava a llegir sota els llençols, fins a altes hores de la matinada, perquè era simplement incapaç de parar de llegir un llibre fins que no me l’havia acabat. Quan sentia passos al passadís, apagava la llum i deixava caure el llibre a un costat, per dissimular i que ma mare no s'enfadés amb mi per no dormir. Es podria dir que era una lectora compulsiva.

El meu gènere preferit era (i és), la narrativa, i gaudia moltíssim amb històries fantàstiques, de ciència-ficció o de recreació històrica. Llegia llibres massa complexos per a l'edat que tenia, ja que recorde amb claredat com em vaig llegir Els pilars de la Terra, de Ken Follet, amb tretze anys, davant la mirada atònita de la meva mare, que no va ser capaç de passar del primer capítol, doncs era una lectura densa i complicada.

També per aquesta època vaig començar a escriure algunes coses. No eren relats massa complicats ni extensos, però m'agradava exercitar la meva imaginació i la meva capacitat expressiva amb això. Moltes vegades, utilitzava els personatges de les històries que havia llegit, inventant noves aventures per a ells. M'agradava escriure a mà, a la terrassa de ma casa, quan feia una mica de calor o també quan plovia. Recorde aquestes situacions amb nostàlgia i amb molt d’afecte.

A l'ESO vaig passar una època en què vaig començar a mostrar un lleu rebuig cap als llibres, ja que a classe ens demanaven lectures obligatòries que em resultaven tedioses i absurdes, que no m’aportaven res i amb les que no sentia que estigués aprenent o divertint-me. Em resultava difícil, per no dir impossible, compaginar aquestes lectures amb altres que em motivaren. No obstant això, a partir dels quinze anys vaig tenir una professora que es va interessar molt per motivar-me en aquest aspecte, entenent que els meus interessos anaven per un altre camí i proposant-me lectures que suposaven un major repte.

Em vaig presentar en diverses ocasions al concurs Sambori de literatura en Valencià, obtenint finalment el Primer Premi de País Valencià en la categoria de Batxillerat i Cicles Formatius. Per a mi va ser un gran honor i una gran recompensa, després de tots els anys que portava intentant-ho.

Ara, als meus vint-i-dos anys, podria dir-se que estic com sempre. Continue llegint molt i de forma molt compulsiva, encara que la Universitat últimament no em permet llegir tot el que voldria. Continue llegint fins a altes hores de la matinada, devorant els llibres com si anaren a desaparéixer, com quan era xicoteta.

Ignacio Miravalles (etiquetat com a Ignacio M.)

Moltes vegades la memòria ens juga males passades, a pesar d'això, és necessari fer la vista enrere i veure el resultat d'allò que hem anat sembrant al llarg del nostre camí a la senda de les nostres vides. Així mateix, és imprescindible adonar-se'n de la importància d'aquelles persones que han estat al nostre voltant i que ens han marcat i influït en les nostres decisions i, per tant, en la nostra forma de ser. M’agrada pensar que la vida està plena de fets, que acaben sent records, que anem deixant i que els altres van recollint. Moltes vegades aquestes llavors comencen a brollar quan menys ens ho esperem, conseqüència d'una estima i una cura després del pas del temps, a voltes tan sols uns dies, però altres després al transcórrer moltes estacions.

Amb el pas del temps, per culpa de la meua mala memòria, no guarde records dels meus primers contes, del meu primer contacte amb el món de la literatura: el meu pare i la meua mare no tenien temps perquè sempre estaven treballant i no puc evocar cap història que em contés el meu avi o cap novel·la que em relatés la meua àvia (encara que és evident que alguna deu haver-hi). Al meu col·legi es valorava molt la lectura, la creativitat i l'esperit crític, però a mi no m'agradava llegir, inclús feia paranys al seguiment de les lectures que féiem. Clubs de la lectura, visites de rondallers, tallers d'escriptura, exercicis de comprensió lectora, concursos de literatura... eren activitats que no em cridaven massa l'atenció. Però aquesta llavor, que durant aquests anys van anar regant i abonant amb molta paciència, van començar a veure la llum en la transició de l'escola a l'institut.

Tots i totes recordem el primer amor: Sílvia era una nena d'Albacete que va ser veïna meua uns anys perquè son pare fou contractat per a la construcció de la carretera de València – Madrid durant aquelles primaveres. Tal vegada no va ser un sentiment compartit, possiblement va ser un amor una mica innocent i més aviat infantil, però va ser la primera noia que vaig estimar d'una manera única. Sempre recordaré l'acomiadament amb els ulls plorosos, com em vaig fer l'adormit, el malalt, intentant evitar allò que irremeiablement anava a passar. Potser és aquest el motiu pel qual avui en dia no calle ni evite aquest tipus de circumstàncies i sentiments, o potser no, no ho sé amb certesa.

De la mateixa manera, el meu primer amor literari sempre el recordaré i guardaré amb molta estima, càndid però especial per a mi. Era un llibre escrit per una adolescent, un llibre al qual li vaig intentar donar una continuació: eixa història no podia acabar així, no ho podia permetre. Aquell primer intent d'escriure una història, de lluitar contra l'establert, no va durar més de dos o tres fulls, però no sempre les batalles inacabades són guerres perdudes, són fonaments que fem per no oblidar el que volem fer i el que volem ser. Rebeldes va ser el primer brot d'aquella educació, d'aquells valors que vaig rebre de menut i que a poc a poc han anat creixent i florint dintre meua.

"Tu seràs escriptor", aquestes van ser les paraules que un mestre, en Ximo Urenya d'Ontinyent, em va dir el primer any que vaig anar a l'institut del meu poble. Tinc un gran record d'aquesta persona i, encara que és possible que no es guanye la vida com a vident, eixes paraules sempre m'han fet una gran il·lusió.

Cada dia, a les seues classes, una de nosaltres relatava a un diari les vivències d'aquell dia per a l'endemà llegir i corregir entre tots i totes tot allò que calia. Quan em tocà a mi, no sé ben bé per què, tal volta per la necessitat que aquell capoll s'obrira i vera la llum, tal vegada per l'anhel de crear, d'experimentar i de viure, vaig decidir escriure un conte. La següent classe que em va tocar compondre crec que vaig descriure el dia amb una notícia. I després amb un assaig. I un teatre...

Durant aquells anys a l'institut vaig devorar un munt de novel·les: Rebelión en la granja, L'illa del tresor, Històries d'Opotòn el vell, Tirant lo Blanc, La maldición del brujo leopardo, Cremant, Querido Nadie... Però també vaig llegir el primer teatre: Cuatro corazones con freno y marcha atrás, o el meu primer llibre d'assajos: Del tot indefens davant els hostils imperis alienígenes, d'en Quim Monzó. Especials van ser també llibres com Europa, Europa, El misteri de Berlín o el Diari d'Anna Frank, els culpables de la meua predilecció per aquests tipus de llibres, en un primer moment sobre la Segona Guerra Mundial, per acabar sent un entusiasta de tot allò que tracta sobre la República, la Guerra Civil i la Dictadura espanyola.

Però d'entre totes aquestes obres llegides en aquesta etapa de la meua vida, la més important, la que representa més per a mi per la seua rellevància i pel seu tret inspirador, és el llibre de Víctor Labrado, La Mestra. Sempre he pensat que tota pedra del camí ens dirigeix cap al nostre destí, però aquesta publicació no és una pedreta més. És un dels motius pel que ara mateixa estic escrivint aquest text, és un dels culpables de voler ser mestre i, evidentment, la seua magnitud i estima per a mi és clara. Marifé i la seua història, més enllà de la defensa de la llengua, és digna d'admiració. Desitjava semblar-me un poc a ella pel seu valor, volia seguir els seus passos i que algun dia eixa feina fos la meua.

Després, va venir una època d’un descans, d’un parèntesis literari, on vaig estar entregat a una relació amorosa, un breu pas pels estudis de magisteri, per acabar treballant a una fàbrica. Desgastat ja l'amor i saturat de sentiments que anaven i venien, vaig retornar a una de les meues passions: la lectura. Va ser un any on compatibilitzava dotze hores de treball amb els llibres i una altra de les meues predileccions: els animals abandonats. Un munt de sentiments desbordats que feien esclatar i es fusionaven a les històries que llegia. Les desventures de Frank a Las cenizas de Ángela, la intriga a Las sombras del viento o les penúries de Pepita i Hortensia a La voz dormida, entre altres, van ser les meues companyes de viatge durant aquells dies tan intensos.

Ara, a València, després de huit anys no deixe de meravellar-me de les oportunitats que ens proposa aquesta ciutat: concerts, cinemes, exposicions, teatres. Compartisc les obres al Micalet amb les paraules d'Albert Espinosa, les pàgines dels llibres d'Isabel Allende amb les melodies a la Misericòrdia, els titelles del Musical amb les llargues vesprades al Cine d'Or. I parlant de titelles, una experiència que em va marcar, fa un parell d'anys, va ser la que vaig viure al Tirisiti d'Alcoi en compartir, al costat de petits i grans una vivència única i tan màgica (que tant em recorda al film Descubriendo nunca jamás).

I dit tot açò, em pregunte: què és literatura? És literatura la història que estem compartint tu i jo ara mateix? Els poemes de Garcia Lorca o Al Vent d'en Raimon o alguna altra del mestre Sisa? El conte que relata un avi al seu nét o la seua néta o les històries de la Crónica de una muerte anunciada? El diari d'un jove maniàtic o les anècdotes, les penes i alegries, els temors que una amiga em confessa a la intimitat d'un café i amagat darrere d'una cortina de fum del meu cigarret? Els somnis són fets literaris? És tot literatura? La literatura va més enllà d'un llibre, és un món d'experiències, de sentiments, que expressem o que ens fetilla, que vivim, que fem nostres: això és el que significa literatura per a mi.

Per aquest motiu, pense –i estic del tot convençut– que els nostres menuts i les nostres menudes són grans literàries, són xicotetes criatures àvides d'aprendre, de veure allò que l'envolta i d'expressar tot allò que senten. I el nostre paper, com a bons i bones docents, ha de ser preservar aquesta obstinació, aquesta creativitat innata i afany que moltes vegades al llarg del temps anem perdent a mesura que ens fem més grans. És necessari fer la vista enrere i veure el resultat d'allò que hem anat sembrant al llarg del nostre camí a la senda de les nostres vides. És necessari comprendre, com he dit al principi d'aquest text, el pes d’aquestes llavors a les nostres vides, d'aquelles persones que ens envolten, mestres que ens han guiat, que ens han marcat, que han influït als nostres gustos i a les nostres passions. Moltes gràcies a tots i a totes pel seu esforç, pel seu temps i pels seus valors perquè gràcies a tot açò he escrit aquestes paraules, d'aquesta manera i amb aquests sentiments.

Julio José Ramírez (etiquetat com a Julio R.)

“No és necessari tenir estudis per tal de ser un bon mestre, amb un llibre, afecte i estima és suficient” (Julio José Ramírez Viñoles).

No recorde ben bé quan va començar tot, però jo tindria uns 9 mesos. Encara que no sabia parlar, escoltar em fascinava, sobretot a l'hora d'adormir-me. Una vegada, el meu iaio (un home de costums molt arrelats), va rebre gustosament la tasca de bressolar-me. Era la primera vegada que ho intentava amb mi; només ho havia fet amb els seus dos fills però no massa vegades, ja que, en aquells temps, la gent pensava que la cura dels xiquets era feina de dones i que l'home havia de treballar fora de casa però, amb mi, estava encantat.

Em va agafar entre els seus dos braços, tal com la meua iaia li hi havia explica't, i va intentar adormir-me. Només començar, em vaig posar a fer uns sorolls que ell no arribava a entendre. Estava clar que no anava a adormir-me i el meu iaio es va posar a pensar. Va estar una estona tractant d'adormir-me però jo, tretze són tretze, no parava i el meu iaio no sabia què fer.

Desconcertat amb l’estranyesa de la situació va pensar que havia embrutat els bolquers i és clar que, en aquelles condicions, vaig protestar: d’aquella manera no podia dormir! Per a la seua sorpresa no hi havia res, tot estava net i com que no sabia què fer, vam anar on estava la meua iaia per tractar de resoldre el misteri. En veure'ns, va preguntar que per què no estava dormint ja i el meu iaio li va contar el que havia passat. La meua iaia tenia la solució, hi era molt simple, li va dir: ''és clar que no s'adorm, has de contar-li alguna història i com que no ho fas, te la conta ell a tu''. Així va començar tot: sols necessitava una bona història per tal d'adormir-me.

Uns anys més tard, com que els meus dos pares treballaven, em quedava amb els meus avis i aquests s’encarregaven de portar-me a l’escola, recollir-me al migdia i, mentre esperàvem que la meua àvia acabara de preparar el menjar, jo li contava contes al meu iaio que treia de la biblioteca del col·legi o li llegia una revista en veu alta. Després debatíem la història, la canviàvem i ens inventàvem de noves. Recorde que quan tornava a l’escola i anava a la biblioteca a descanviar els llibres, sempre buscava els que tractaven sobre viatges i pirates per llegir-los amb el meu iaio i canviar la història amb nosaltres com els protagonistes.

El meu iaio tenia un llibre molt antic  d’un color groguenc del qual em llegia les seues històries. Aquest és un dels llibres que més recorde de la meua infància. No puc nomenar-ne cap perquè no recorde cap títol i, d’altres vegades, érem ell i jo els que ens preparàvem les històries (jo era l'escriptor que les passava a paper).

Anys després vaig saber que la seua intenció era introduir-me en les pràctiques lletrades per tal de ser un bon estudiant; va fer molt més.

Llegir i escriure era una tasca molt valorada al meu entorn i sempre ho feia amb el meu iaio però, quan vaig tindre huit anys, ell ja no podia ensenyar-me res més, ja que no havia anat quasi a l’escola i amb prou feines sabia llegir, escriure i fer comptes. Tots aquells moments que havíem compartit anaven a esfumar-se, tocaven a la seua fi. Ara, tota la feina passaria a ser cosa meua però, ja no seria no era tan divertit.

No sé com vaig tindre la idea, ni com va passar exactament però, el següent record que tinc meu és fent una sèrie de dibuixos i escrivint en una llibreta. Estava fent-li un conte al meu germà i la meua intenció era escriure contes on els protagonistes fórem el meu germà i jo, contes que després li contaria. Quan vaig acabar el conte, el vaig cridar i vaig començar a llegir-li’l.  

Estàvem al menjador, jo assegut al sofà i ell al sòl i vaig començar a llegir-li’l, però no li va agradar, així que el vaig substituir per un llibre de contes que m’havien regalat. Vaig continuar llegint i em vaig introduir tant en la història que quan em vaig adonar, el meu germà ja no hi era. No em va importar, havia passat una estona meravellosa i volia repetir. Recorde perfectament que, l'endemà, i a l’altre, i a l’altre, només berenàvem, anàvem al menjador, ens asséiem i jo li llegia un conte. Des del primer dia sabia que ell no anava a estar molt de temps perquè s’avorria però no importava, gaudíem igual: jo llegint; ell escapant-se.

Recorde que en aquesta època m’agradava llegir molt i cada vegada volia llibres més grossos i més grans, ja que eren llibres ‘‘de majors’’ i em sentia important. De vegades eren molt complicats i no els entenia, ja que alguns, com el Quixot, estaven escrits en castellà antic, i d’altres, eren molt avorrits.

Quan vaig començar l’institut, havia de llegir-me tres llibres per trimestre. Cada vegada que agafava un llibre em sentia ‘‘major’’, ‘‘gran’’, ja que ara no llegia els llibres de menuts, sinó els grossos. D’aquesta època m’agradaria destacar un llibre que vaig llegir a primer de Batxillerat, Si això és un home, de Primo Levi. Aquest va ser el llibre més impactant que he llegit i em va fer veure que la literatura no sols està per a mostrar fets imaginatius fantàstics i bonics, sinó que pot ser una ferramenta perfecta per a la crítica social, per a transmetre part de la nostra història, per a ensenyar, per a viure i comprendre. No obstant això, la meua relació amb la literatura va anar minvant fins al punt que sols llegia per obligació.

Quan vaig començar la universitat, vaig deixar de llegir completament fins aquest curs, ja que, com a resultat de diverses interaccions amb diverses persones molt versades, tinc una nova visió de la lectura com una activitat molt enriquidora i creativa, capaç d'enriquir cada moment de la vida i l’oportunitat per a gaudir de moments meravellosos. Des de setembre tinc ganes de llegir, seure al sofà i gaudir d’una bona lectura, però mai tinc temps a causa de la música i diverses activitats extraescolars. A pesar d’això, sempre que tinc temps agafe un llibre i comence a fullejar-lo, a endinsar-me dins les seues paraules. Actualment, com en la meua infantesa, sempre tinc un llibre prop meu i moltes ganes de poder llegir-lo.