Aquest llibre, del mestre
italià Gianni Rodari, titulat Gramàtica de la
fantasia: introducció a l’art d’inventar coses, és un recull de maneres per
alimentar la creativitat i induir a relatar històries als més menuts i a les
més menudes, una suma de trucs que l’autor comparteix amb tots nosaltres i que
ens poden ser molt útils en la nostra futura tasca com a mestres.
A part de l’assortit
d’activitats, que són moltes i molt variades –i açò pense que és un punt a
destacar del llibre, almenys per a arribar a ser incitadors de la curiositat,
d’avivar les ganes de fer, d’imaginar–, ressaltaria sobretot els pensaments i
les reflexions que podem llegir a les seues pàgines sobre cadascuna
d’elles.
Si em disposés a fer una
anàlisi d’aquesta obra, partint d’allò que anomene trinitat literària –i
que hem aprés al llarg d’aquest blog–, es podria dir que ens trobem davant d’un
text adequat a la nostra edat (i als nostres coneixements) i que té una
calidesa literària, ja que fomenta uns valors molts propicis a tot allò que volem
ensenyar. Per altra banda, és ben cert que té una qualitat literària, encara
que alguna vegada l’autor peca una mica de filòsof, de poeta. Introdueix de
vegades explicacions una mica enrevessades però amb molta bellesa, i a mi açò
és una cosa que m’agrada, a pesar que de vegades m’ha fet que perda un poc el
fil conductor del text. No es tracta tan sols d’un glossari d’activitats, d’un
simple repertori d’experiències per a consultar a manera de guia, qui pretenga
donar-li aquest ús pense que està equivocat, ja que seria una mica
contradictori del pensament que crec que té en Rodari d’aquest tema, d’aquest
llibre.
Voldria ara retornar una mica
amb la part o aspecte més destacable del llibre, les tècniques creatives, de
producció (o millor dit, reproducció, i no com a repetició, sinó més bé com a
reelaboració, com autoanàlisi del que un o una té al dintre seu) d’històries
M’agradaria destacar alguna que m’ha resultat interessant (i sols algunes
perquè aquest text es faria massa llarg si les digués totes), ja que aquestes
es desenvolupen a partir de l’element més simple de la llengua i, a la vegada,
més complexa; una simple paraula.
Totes, com acabe de dir, són
idees o propostes molt seductores, però més que per l’activitat en si mateixa,
m’agradaria nomenar algunes per les introspeccions que en fa Gianni d’elles,
com per exemple amb L’error
creatiu, on diu, A cada error hi ha
possibilitat d’una història (...) Equivocant-se s’aprèn, és un proverbi vell.
El nou proverbi podria dir que equivocant-se s’inventa (Rodari, 1987, p.
38). O al capítol dels Contes “tabú”, que,
per un motiu o altre, que no vaig a entrar a discernir en aquesta ressenya, em
recorda molt al llibre que vam llegir –i que després vam comentar a classe– de
Juli Disla, Castigats, que diu: Els adults, per dir
que una cosa no és bona, que no s’ha de tocar, que no s’ha de mirar, diuen que
és “caca”. Al voltant de la “caca” hi neix un món de coses suspectes,
prohibides, potser culpables. En surten tensions, preocupacions, malsons.
L’adult les porta dins, sense saber-ho, com si fossin objectes misteriosos
amagats en un recambró prohibit (Rodari, 1987, p. 111).
Una última frase que volia
deixar en aquest text, on podríem canviar perfectament allò de disfressar-se
per llegir, i les disfresses per llibres –encara que tal com està també
m’agrada molt– on Rodari (1987, p. 26) expressa que,
Tots els nens juguen a posar-se les sabates del pare
i de la mare. Per ser “ells”. Per ser més alts. Però també, més simplement, per
ser uns “altres”. El joc de disfressar-se, deixant de banda la seva importància
simbòlica, és sempre molt divertit pels efectes grotescos que en surten. És
teatre: ficar-se dins la camisa d’un altre, ficar-se al seu lloc, inventar-se
una vida, descobrir nous gestos. Llàstima que, en general, als nens només se’ls
permet disfressar-se per Carnaval, posant-se l’americana del pare, el vestit de
l’àvia. Caldria que sempre hi hagués, a casa, un bagul de disfresses ben a mà.
Per acabar aquesta breu
ressenya, voldria mostra la meua opinió respecte al paper de l’educació
literària i les competències afins a aquesta, a tot allò que hem estat aprenent
en aquestes hores, en aquests dies. Pense, igual que Gianni, que és
imprescindible animar la creativitat als nostres i les nostres alumnes,
donar-los llibertat, fomentar la seua gosadia innata. Tot açò no és una tasca
necessària en l’educació: és una part principal de l’educació (o almenys hauria
de considerar-se com a tal). Plegue aquesta entrada, amb aquest pensament sobre
l’ensenyament de la literatura i del fet literari, i que resumeix perfectament
allò que he volgut dir amb aquestes últimes paraules, en boca (o en mans) de Novalis (a Fragments) per
mitjà del nostre autor, i que diu “Si també tinguéssim
una Fantàstica, tal com tenim una Lògica, s’hauria descobert l’art d’inventar”.
(Rodari, 1987, p. 9)

0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada