dimarts, 10 de maig del 2016

Gramàtica de la fantasia: introducció a l’art d’inventar coses

Aquest llibre, del mestre italià Gianni Rodari, titulat Gramàtica de la fantasia: introducció a l’art d’inventar coses, és un recull de maneres per alimentar la creativitat i induir a relatar històries als més menuts i a les més menudes, una suma de trucs que l’autor comparteix amb tots nosaltres i que ens poden ser molt útils en la nostra futura tasca com a mestres.
A part de l’assortit d’activitats, que són moltes i molt variades –i açò pense que és un punt a destacar del llibre, almenys per a arribar a ser incitadors de la curiositat, d’avivar les ganes de fer, d’imaginar–, ressaltaria sobretot els pensaments i les reflexions  que podem llegir a les seues pàgines sobre cadascuna d’elles.
Si em disposés a fer una anàlisi d’aquesta obra, partint d’allò que anomene trinitat literària –i que hem aprés al llarg d’aquest blog–, es podria dir que ens trobem davant d’un text adequat a la nostra edat (i als nostres coneixements) i que té una calidesa literària, ja que fomenta uns valors molts propicis a tot allò que volem ensenyar. Per altra banda, és ben cert que té una qualitat literària, encara que alguna vegada l’autor peca una mica de filòsof, de poeta. Introdueix de vegades explicacions una mica enrevessades però amb molta bellesa, i a mi açò és una cosa que m’agrada, a pesar que de vegades m’ha fet que perda un poc el fil conductor del text. No es tracta tan sols d’un glossari d’activitats, d’un simple repertori d’experiències per a consultar a manera de guia, qui pretenga donar-li aquest ús pense que està equivocat, ja que seria una mica contradictori del pensament que crec que té en Rodari d’aquest tema, d’aquest llibre.
Voldria ara retornar una mica amb la part o aspecte més destacable del llibre, les tècniques creatives, de producció (o millor dit, reproducció, i no com a repetició, sinó més bé com a reelaboració, com autoanàlisi del que un o una té al dintre seu) d’històries M’agradaria destacar alguna que m’ha resultat interessant (i sols algunes perquè aquest text es faria massa llarg si les digués totes), ja que aquestes es desenvolupen a partir de l’element més simple de la llengua i, a la vegada, més complexa; una simple paraula.
Totes, com acabe de dir, són idees o propostes molt seductores, però més que per l’activitat en si mateixa, m’agradaria nomenar algunes per les introspeccions que en fa Gianni d’elles, com per exemple amb L’error creatiu, on diu, A cada error hi ha possibilitat d’una història (...) Equivocant-se s’aprèn, és un proverbi vell. El nou proverbi podria dir que equivocant-se s’inventa (Rodari, 1987, p. 38).  O al capítol dels Contes “tabú”, que, per un motiu o altre, que no vaig a entrar a discernir en aquesta ressenya, em recorda molt al llibre que vam llegir –i que després vam comentar a classe– de Juli Disla, Castigats, que diu: Els adults, per dir que una cosa no és bona, que no s’ha de tocar, que no s’ha de mirar, diuen que és “caca”. Al voltant de la “caca” hi neix un món de coses suspectes, prohibides, potser culpables. En surten tensions, preocupacions, malsons. L’adult les porta dins, sense saber-ho, com si fossin objectes misteriosos amagats en un recambró prohibit (Rodari, 1987, p. 111).
Una última frase que volia deixar en aquest text, on podríem canviar perfectament allò de disfressar-se per llegir, i les disfresses per llibres –encara que tal com està també m’agrada molt– on Rodari (1987, p. 26) expressa que,
Tots els nens juguen a posar-se les sabates del pare i de la mare. Per ser “ells”. Per ser més alts. Però també, més simplement, per ser uns “altres”. El joc de disfressar-se, deixant de banda la seva importància simbòlica, és sempre molt divertit pels efectes grotescos que en surten. És teatre: ficar-se dins la camisa d’un altre, ficar-se al seu lloc, inventar-se una vida, descobrir nous gestos. Llàstima que, en general, als nens només se’ls permet disfressar-se per Carnaval, posant-se l’americana del pare, el vestit de l’àvia. Caldria que sempre hi hagués, a casa, un bagul de disfresses ben a mà.
Per acabar aquesta breu ressenya, voldria mostra la meua opinió respecte al paper de  l’educació literària i les competències afins a aquesta, a tot allò que hem estat aprenent en aquestes hores, en aquests dies. Pense, igual que Gianni, que és imprescindible animar la creativitat als nostres i les nostres alumnes, donar-los llibertat, fomentar la seua gosadia innata. Tot açò no és una tasca necessària en l’educació: és una part principal de l’educació (o almenys hauria de considerar-se com a tal). Plegue aquesta entrada, amb aquest pensament sobre l’ensenyament de la literatura i del fet literari, i que resumeix perfectament allò que he volgut dir amb aquestes últimes paraules, en boca (o en mans) de Novalis (a Fragments) per mitjà del nostre autor, i que diu “Si també tinguéssim una Fantàstica, tal com tenim una Lògica, s’hauria descobert l’art d’inventar”. (Rodari, 1987, p. 9)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada