Les Animetes

Hem triat aquesta rondalla perquè en la zona on se situa la història, la Serra de Mariola, es troba Banyeres, un poble xicotet però encantador el qual les dues tenim el plaer de conéixer.

Conten que fa moltíssims anys, vivien a Biar (un poble d’aquesta preciosa serra), una jove anomenada Marieta i la seua àvia Casilda. Marieta havia perdut als seus pares sent encara ben petita, i s’havia criat amb la seua iaia a una caseta humil gràcies a un conreu d’oliveres que tenien (cultiu típic d’aquestes terres).

Un dia de novembre, Marieta es trobava a la font xerrant i rient amb les seues amigues quan de sobte, sobre un cavall, va aparéixer un jove foraster. Marieta es féu un poc vermella, però no s’ho pensà gaire, i va ser la primera a adreçar-li la paraula:

- Si voleu beure en canterella…

- Ja ho crec, simpàtica fadrina - va respondre ell.

Va agafar el cànter de la jove, i després de reconfortar-se amb un raig d’aigua freda, li digué que ell era Albert de Muntalt, veí de la vila de Banyeres. Ell se n’anà per on havia vingut, i així quedà de moment la cosa. Cap dels dos pogué cloure quasi els ulls aquella nit pensant en l’altre, i en un mes no hi faltaren cap matí al seu encontre a la font, ja fes sol o ja fes fred.

Casilda, que fou advertida de la situació per unes veïnes tafaneres, decidí parlar-ne amb la seua néta.

- No està gens bé que no hages dit res del que t’esdevé a la teua àvia, encara que pels teus ulls conec que el vols.

La Marieta es va fer vermella com un magraner.

- Jo no sé si açò que li tinc és voler; però no puc passar cap dia sense anar al matí a la font.

Casilda li va aconsellar que no hi anara de moment. Si vertaderament ell l’estimava, ja es presentaria a casa el cavaller de Muntalt.

I les coses esdevingueren tal com l’àvia les havia pensades. No van passar ni dues setmanes des del seu últim encontre a la font quan el jove de Banyeres es presentà a casa de Casilda. Després de les presentacions, i no estant la jove Marieta a casa, el de Muntalt es va afanyar a demanar-li a l’àvia la mà de la jove. Li corresponia a Casilda prendre aquesta decisió, en ser Marieta òrfena, i la dona, apreciant la seriositat i bona presència del cavaller, no dubtà en acceptar-hi. No obstant això, va sorgir un entrebanc ben gros.

Era costum en aquelles terres que la núvia, en casar-se, li teixira i brodara al seu futur marit la camisa que aquest hauria de dur el dia del casament, puix en aquesta època aquestes virtuts eren molt apreciades en les dones. Albert li recordà a Casilda la tradició, emprant aquestes o semblants paraules:

- Quede ben entés que demane en matrimoni la vostra néta. Espere i crec que l’heu ensenyada, com és costum en aquesta noble terra, a guisar, cosir, filar i brodar.

Casilda havia consentit excessivament a Marieta i no li havia fet fer mai cap d’aquelles feines, l’havia criada com el blat a Castella. L’àvia estava tota astorada de sentir-lo però li contestà, tremolant, que així seria. Ell, atribuint el balbuceig a l’emoció del moment, li va dir:

- De manera, apreciada Casilda, que ací teniu aquestes madeixes de lli perquè Marieta em puga filar la camisa de la boda. Dos dies abans del casament enviaré a arreplegar-ho tot, d’acord amb el bon costum. És condició indispensable per a casar-me.

Fixaren després la data del casori, i amb açò es donà per acabada la protocol·lària entrevista.

Quan es quedaren les dues soles, Casilda li ho contà tot a Marieta i esclatà a plorar amargament.

- Ai, neteta meua! Tota la culpa la tinc jo, t’he consentit massa creent-me fer-te un bé. Però com t’havia jo d’ensenyar aqueixes feines si sabia que era fer-te patir, estropejar-te les manetes... I jo ara, ja prop dels vuitanta anys, no tinc ni pols, ni vista per fer-ho.

- Podem encarregar-ho a una veïna de confiança - suggerí la néta tota angoixada.

- De confiança no hi ha cap, li ho xarrarien de seguida. No podem fiar-nos de ningú.

Després d’una bona estona parlant, es retiraren cadascuna a la seua cambra sense haver tastat el sopar.

A la cambra de la velleta hi havia un quadre de les Animetes del Purgatori (que es creu que són les animes d’aquelles persones que tenen pecats que purgar i no poden anar directament al cel). L’àvia, que tenia gran devoció per aquestes, encomanada davant l’estampa, va compartir amb les animetes el seu problema i la gran tristesa que l’envaïa.

De sobte, es va moure un vent de tramuntanal que va fer tremolar tota la casa, i va escoltar una veu que semblava eixir del quadre i li deia:

- Bona Casilda, deixa ací damunt la tauleta les madeixes de lli i no hages de patir. Dos dies abans del casament trobaràs ací totes les feines fetes. Ara no digues res a ningú.

Casilda, malgrat la seua por, plena d’agraïment i amb els ulls plens de llàgrimes les va convidar a la boda.

L’endemà, la Marieta tenia els ulls revetats d’haver passat la nit plorant sense poder dormir.

- Néta meua, no vull ja veure’t somicar.

- Però iaia, estem en un entreval tan gros…

- No hi ha cap entreval. Aquesta nit he vist ben clar que hem de mantenir l’esperança en què tot s’arreglarà, no puc dir-te res més…

I començaren els preparatius per a la boda.

Passant, passant els dies, es va anar acostant el del casori. Les madeixes de lli havien desaparegut el matí següent d’haver parlat Casilda amb les animetes, cosa que va tranquil·litzar molt a aquesta. La néta, que podia veure com Casilda estava tranquil·la, va confiar en què la seua actitud indicava que tot estava arreglat, així que res la preocupava.

Així i tot, Casilda encara tenia una important preocupació. Les Animetes filarien la camisa, i l’Albert es casaria amb Marieta pensant que era una brodadora esplèndida, però què passaria quan el de Muntalt s’adonara que la muller no sabia fer res? Casilda li hauria demanat a les Animetes que resolgueren aquest entreval, però ja haguera estat un abús. La seua alegria no era tan ferma com la de la néta, que no filava tan prim com ella.

Uns dies més avant, en alçar-se Casilda, va trobar-se damunt la tauleta de les Animetes, una camisa ricament brodada. Tota tremolosa d’emoció, cridà de seguida la Marieta i li ho mostrà tot, sense dir-li’n res de la procedència. Ja tenien, doncs, resolt el principal problema a què s’enfrontaven.

Unes hores més tard, arribà el de Banyeres i s’ho endugué tot. La tradició s’havia acomplit una vegada més.

I ja som en el dia de la boda!

Amb música de corda i sol esplendorós es va celebrar la cerimònia a l’ermita del poble. Tot seguit es dirigiren al convit, i una vegada estaven ja tots els convidats asseguts a una taula presidida pels nuvis, sentiren trucar a la porta de l’entrada, on unes veuetes demanaven permís per passar.

-Avant!

I entraren tres velletes, molt velletes, tapades amb gruixuts mantons de llana negra. L’una era geperuda, que quasi el nas li tocava en terra; l’altra tenia els ulls afonats i revetats de roig; la tercera mostrava un braç molt més llarg que l’altre.

Van prendre seient al costat de Casilda, i aquesta, sentí una fredor que li corria per l’esquena.

L’Albert va creure que eren convidats de la núvia, i ningú en va preguntar res. Sols Casilda sabia que allò era sobrenatural i que tenien al davant a les tres animetes.

Però la música i la festa continuà mentre l’Albert i la Marieta estaven sense tocar els peus en terra, com a un somni per l’alegria del moment i l’amor que es tenien. No obstant això, l’Albert, tornat un poc després al món real per l’interés de les converses, no deixava d’ull les tres misterioses velletes. Força encuriosit, al final no pogué resistir-se i li preguntà a una d’elles:

- Escolteu bona velleta, per què no ens conteu com és que teniu un braç més llarg que no l’altre?

- Ai, fill meu, bé que us agraïsc la pregunta! Açò és de filar… Com que un braç sosté la màquina i l’altre fa la feina, un se’m va quedar curt i l’altre tan llarg i tan lleig que ja veus com he acabat!

L’Albert es mostrà molt compassiu amb ella, i aleshores va preguntar a la segona velleta:

- I vosté, bona dona, com és que teniu els ulls tan afonats i rojos?

- Ui, i estic quasi cega! Açò és de tant de cosir, ja que havia d’esforçar-me molt per filar ben prim. Els meus ulls fan por avui, i de jove deien que eren tan bonics com els té ara la vostra dona.

Albert, cada vegada més atemorit, li preguntà a la darrera vella misteriosa:

- I vos? Com és que us heu fet tan geperuda, que no sé com podeu encara caminar?

- Ai, fill del meu cor! Jo era alta i esvelta com una canya, i feia goig com la Marieta, però de molt jove em ficaren a brodar tot el dia, i ja veus com he quedat de tant abaixar el cap al teler!

Després d’escoltar aquestes esgarrifoses històries, l’Albert, que s’estimava molt més la salut i benestar de la seua Marieta que pas que feia totes aquelles feines, va advertir-la:

- Marieta, alerta que no et veja jo mai de ta vida tornar a filar, cosir o brodar.

Ella, aprofitant-se de la situació, respongué somrient:

- No brodaré, amor meu, ni cosiré, ni filaré, encara que ja saps que m’agrada molt!

Acabada la festa, les tres velletes van desaparéixer tan misteriosament com havien arribat, i ningú no en tornà a saber res més.

Conten que el cavaller de Muntalt fou molt feliç amb el compliment de la promesa que li havia fet la seua dona, i també ho va ser ella. Visqueren molts anys en Biar, fent alguna visita a Banyeres, i rodats sempre de fills molt bells i amables. 

Casilda morí contenta quan li tocà, molts anys després, havent contat abans a la seua néta el Misteri de les Animetes del Purgatori, a fi que Marieta els tingués sempre molt d’agraïment per haver-li ajudat quan més ho necessitava.