Educació literària

La literatura es representación cultural del mundo de la experiencia, Emili Lledó (1994, p.11), i sempre ha estat lligada a la cultura d’un país, nació, poble… els diferents membres de la comunitat s’han format en ella per tal de conéixer el seu passat, introduir-los en pràctiques comunitàries al mateix temps que coneixen les seues arrels, l’origen, la seua llengua…

Tradicionalment, la literatura, present en la cultura de les persones, abastava una gran quantitat de camps que anaven des de la transmissió de coneixements per a la sembra del blat de generacions de camperols, fins a plasmar el sentiment d’agonia que sentia un noble enfront del rebuig amorós. A més, també era emprada amb diversos objectius polítics com adoctrinar a la gent per tal de controlar o guiar les seues decisions, donar suport… (per exemple, Miguel Hernández llegia poemes al front de batalla per tal de donar suport, forces, motivació... als soldats, i com que la seua ideologia era contraria a la franquista, tota la seua creació va estar prohibida durant la dictadura franquista). Amb tot això, podem dir que la literatura ha estat d’interés per a la societat i forma part de la vida de les persones, que sempre ha estat present en l’educació però, la forma de ser ensenyada ha variat molt depenent del context social i els interessos del moment. A conseqüència dels canvis socials que anaven produint-se i que feien evolucionar la forma de vida, la literatura i la seua transmissió han anat evolucionat per tal d’adaptar-se a les circumstàncies del moment i a les necessitats de la societat. Això, al llarg de la història ens permet diferenciar entre educació literària i ensenyament de la literatura.

Al principi, la literatura gaudia de llibertat i els únics límits que tenia eren en nivell de maduració cognitiu de l’estudiant i el seu nivell de desenvolupament. S’ensenyava tot allò que es coneixia i l’únic impediment era la falta de temps de maduració cognitiva per part del xiquet, però no importava, ja que no hi havia pressa. A causa de la revolució industrial es van produir una sèrie de canvis que es van traduir en la necessitat de tindre treballadors professionals. A poc a poc, la gent va començar l’escolarització per a adquirir una sèrie de coneixements bàsics. D’altra banda, el sistema educatiu estava en desenvolupament i, a causa de les circumstàncies socials, estava molt condicionat pel mercat laboral. Tant és així que, amb el pas del temps, el model de funcionament industrial es va plasmar al sistema educatiu; tot es va quantificar, mesurar, estandarditzar… i com a conseqüència, els alumnes van passar a ser subjectes passius que rebrien la informació.

Tornant a l’àmbit literari, en aquest moment, el receptor queda menyspreat, la part humana de la literatura queda oblidada, desapareix, deixant només el coneixement a adquirir. És ací on apareix l’ensenyament de la literatura, ja que és presentar-la com una mena de coneixements preparats, analítics i quadriculats que cal memoritzar per després avaluar-los sense tindre en compte el benefici o l’enriquiment personal que el lector pot obtenir. Desapareix el paper actiu del lector que experimenta, empatitza i viu la història d’una manera pròpia i personal... ja no la fa seua; ja no gaudeix. Aquesta concepció queda desplaçada de l’àmbit educatiu i passa a ser una tasca optativa pròpia del temps individual.

La literatura passa a presentar-se d’una manera teòrica i quadriculada en un llibre de text dividit en temes, i en cada tema la mateixa estructura, a saber: un apartat d’ortografia, altre de gramàtica, sintaxi i literatura; llibre que té com a objectiu el desenvolupament de les competències lingüístiques necessàries per a la societat. Realment, no és literatura, sinó l’anàlisi objectiu d’aquesta, on la tasca de l’estudiant és memoritzar la teoria per després reproduir-la a l'examen. Ni tan sols es lligen les obres d’estudi. 

Afortunadament, una sèrie de corrents han començat a irrompre amb força tornant a qüestionar-se la relació de la literatura amb el nou context social. Aquests corrents fan èmfasi en la necessitat d’una educació vertaderament literària i acord amb la situació social actual (TIC (tecnologies de l’educació i la comunicació), l’existència de la literatura per a infants, les adaptacions...) D’aquesta manera és com definim l’educació literària, que és aquella que fa referència a totes aquelles pràctiques enfocades a la creació de certes experiències literàries en els estudiants que els permeten desenvolupar les competències bàsiques necessàries d’interpretació dels textos (T. Colomer, 1997) perquè els alumnes puguen, no sols llegir, sinó també comprendre, escriure i gaudir de la literatura d’una forma competent, introduint-se d’aquesta manera en les experiències i sentiments d’altres persones, vivències que passen de ser abstractes a quedar plasmades literàriament en forma de lletres, símbols i paraules que romanen a l’abast de tothom però, no del seu enteniment; desenvolupant al mateix temps la sensibilitat literària i l’experiència vital.