Gènere assagístic

L'assaig: gènere en prosa que tracta d'una manera lliure les qüestions de diversos camps de la ciència, de l'art, de la política, de la història, del pensament, etc. Les dades objectives i les informacions es combinen amb l'opinió, el subjectivisme i les experiències personals de l'autor, que fa servir per als seus propòsits comunicatius una gran varietat de recursos estilístics propis de la creació literària (Cassany, Luna i Sanz, 1993, p. 485)

L'estil de l'assaig és un escrit, com acabem de veure, en prosa literària i de caràcter no ficcional, on es plasmen els pensaments del seu autor sobre qualsevol aspecte del coneixement: podem trobar-nos amb un assaig divulgatiu, científic, polític o literari, entre altres. La voluntat estètica forma part d'aquest tipus de discursos, però el seu principal propòsit és la de transmetre idees amb una clara subjectivitat, amb arguments no demostrables científicament i destinat a un públic molt ampli. Per aquest motiu no és narratiu, habitualment està escrit en tercera persona i solen ser textos relativament curts. Per tant, podem resumir tot el que acabem d'exposar remarcant que aquesta manera d'expressar-se es determina per la seua intenció de realitzar una creació literària, amb un clar interés d'aprofundir en el coneixement de les persones i el qual té una marcada aspiració moralista.

Dintre d'aquest gènere literari, podem distingir els textos assagístics en diferents tipus o subgèneres, que al llarg del temps hi han pres molt diverses formes, entre les que podem destacar la mera divagació, el diàleg, l'article, el dietari, el discurs, la dissertació sistematitzada, el diccionari, l'epístola, l'estudi i el tractat, el manifest, l'opuscle o fullet i el pamflet. Encara que sol tractar-se de textos breus –la seua longitud varia segons si estem referint-nos a un llibre o a un article–, a vegades l'autor fa una compilació en forma de llibre dels seus articles assagístics que han anat publicant en diversos diaris o revistes (com passa amb Del tot indefens davant els hostils imperis alienígenes de Quim Monzó, per exemple).

A pesar dels diferents patrons que acabem d'observar que s'empren per a desentranyar els seus escrits, els assagistes plantegen les seues pròpies idees entaulant els recursos corresponents al text argumentatiu, que equival a presentar una idea o hipòtesis, desenvolupar-la al seu nucli per acabar extraient unes conclusions finals (amb diferents ordres, no sempre té per què seguir aquesta línia temporal al text). Per a realitzar aquesta tasca, empren dues tipologies textuals: l'exposició i l'argumentació. Mentre que al primer tipus l'autor tracta de presentar un assumpte qualsevol amb l'única finalitat de donar-lo a conéixer i que les altres persones ho albiren, al segon model la intenció d'aquest és aportar testimonis que promoguen o donen suport a opinions o creences sobre una qüestió concreta: el seu objectiu final és el d'inclinar o persuadir.